VORAGINÓS CARDONA TORRANDELL - 08.06.02 text: Arnau Puig Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Vilanova i la Geltrú, 1995) és una d'aquestes persones que arriben al nostre món i, tot seguit, tenen la necessitat de viure'l amb intensitat per dir-ne la seva. No hi venen a fer una estada per disfrutar-lo sinó a comprometre-s'hi per assabentar-se de, en què consisteix existir. Cap prejudici previ; en tot cas cercar un mitjà que els permeti de transmetre les seves vivències. Algunes d'aquestes persones esdevenen poetes; altres troben la millor opció en la pintura. En el cas de Cardona la seva persona voluminosa, ferma, dura, un autèntic hoplita dòric de l'antiguitat clàssica culturitzat per la seva fina intel·ligència àtica, l'opció consistí en desenvolupar amb força i energia la seva existència en tres fronts simultanis: a) un intens viure, amb tot el que això comporta, menjar, beure i disfrutar dels fruits que l'entorn ofereixi; b) llegir sense descans, en tots els moments que no fes altra cosa, tot el que ens informi sobre el que passa i el que es pensa sobre el que succeeix i exercir la lectura no només reflexiva sinó també la fabuladora i imaginativa; c), en tercer lloc, pintar, plasmar sobre paper, tela o qualsevol altre mitjà, amb tinta xinesa o amb pinzells i colors, els impulsos plàstics de les reaccions personals experimentades. De tot això en sorgí, per etapes, per sèries, per procediments, una ingent obra plàstica que desenvolupà, primer, només amb pintura pastosa i colors forts, durs, molt severs però amorosits per l'afecció que sentia per allò que pintava (sempre fou un gran enamorat del model, del tema, que plasmava a les seves pintures i dibuixos). Després començà a tenir necessitat - com si les ratlles, les taques, no fossin prou específicament cridaneres o denunciadores - d'afegir a les formes i als colors fragments del que llegia, poemes, proses, com si la forma hagués d'anar acompanyada de la declaració expressa - potser l'escrit era per Cardona el mitjà per introduir el crit a la plàstica; no debades cada cop se sentí més interessat per una participació plàstica seva a l'escena, a l'escenografia teatral, junt i al costat del text i de l'actuació del comediant - que denunciés sense equívocs la intenció i evités que el color esdevingués faramalla i acompanyament, simple decorativisme determinant d'un ambient. L'obra de Cardona Torrandell, amb les seves figures torturades, esperpèntiques, els colors que fereixen, ofenen i atrauen ensems, i els textos, que omplen pràcticament tots els buits que es puguin produir a la tela entre ratlla i ratlla., entre les pugnes cromàtiques, aquest capmàs que és cada una de les seves obres, transitada per infinitat de vies i camins cal·ligràfics que no només construeixen la imatge o determinen la intenció que les motiva sinó que, ensems, es converteixen en el signe inequívoc de l'angoixa constructiva, de la necessitat sentida per l'artista poeta - perquè en el fons fou un poeta dramàtic que s'expressava pintant i per mitjà de la cal·ligrafia - de que el que vol dir-nos, el que vol contar, no quedi, tampoc, reduït a les paraules sinó, sigui en aquestes, en la cal·ligrafia gestual amb que s'escriuen, però també amb que es dibuixa i, no cal dir-ho, amb el color que acompanya l'expressió plàstica, tot això sigui la imatge, el pensament, la sensibilitat d'ell, de l'artista, d'en Cardona, davant i durant el pas per aquest món. Aquesta fou la seva obra; aquest és el seu art, el testimoniatge que ens queda d'un artista existencial en aquells anys difícils del franquisme i els no menys clars de la transició que rebaixà, camuflà- precisament el que Cardona de cap manera volia en la seva obra - la realitat d'un passat ofegant i d'un esdevenir que havia de sorgir d'una lluita positiva. Però, potser, com ell mateix va il·lustrar i segons Bernard de Quincy –l'assassinat és una de les belles arts. Ell, era aquí i treballava, s'expressava, per denunciar-ho.