ARMAND CARDONA TORRANDELL (1928-1995) text: Arnau Puig (Intervenció a Vilanova i la Geltrú, 03.12.02) Voldria afegir sobre l'Armand una altra faceta d'ell com a lector. Recordo que llegia Alfred Jarry. El seu Ubu Roy l'associava, afegint-hi intel·ligència esperpèntica, als esperpentos de Valle Inclán, les obres del qual eren també entre les llegides. Però llegia també, Bertold Brecht, els poemes i les iròniques peces curtes per a teatre, on s'hi intentava dir per circumloquis el que no es podia dir directament. Hi havia, tanmateix,. Un altre autor, americà, Henry Miller, que llegia amb molta fruïció. A Cardona li interessava enormement tot aquell món de disbauxa de l'escriptor on la vida, l'erotisme, el mal gust i els refinaments de l'esperit tot hi era barrejat en els diferents Tròpics de l'autor, que podíem llegir en edicions sud-americanes gairebé clandestines. Aquesta passió per la literatura havia portat Cardona Torrandell a ser un client assidu dels llibreters de vell, que eren, aquells anys del franquisme, on podíem trobar els llibres prohibits. Recordo que un dia li vaig preguntar: "agradant-te tant com t'agrada llegir, com és que no t'has dedicat a la literatura?". Em va contestar, perquè a ell li plaïa un contacte més directe amb la realitat; necessitava modelar-la per ell mateix. Això només li ho permetia la plàstica. La resposta em va semblar molt adient i responsable. Tanmateix, Cardona volia saber quin era el pensament que sobre les accions plàstiques havien formulat tots aquells que diuen que hi entenen i per això es llegia, tot el que queia a les seves mans sobre estètica. Les possibles i les impossibles. És molt versemblant que la seva amistat amb mi li vingués de que jo li exercitava el pensament que ell, després, a les nits atzaroses o a les matinades o migdies, quan tornava a estar en possessió d'ell mateix, realitzava a dimensions plàstiques allò sobre què havíem discutit. Des del llit estant, dormia en un somier gairebé a terra, podia llegir i, si s'esqueia, pintar o dibuixar. Conforme anà passant el temps es pot dir que no hi havia diferència entre llegir i pintar–escriure, perquè d'una cosa podia passar a l'altre; tot era el mateix: els mots i les formes plàstiques. La diferència era, només, una qüestió cal·ligràfica: per a l'escriptura hi havia un codi que calia no abandonar, retenir, més que dominar, perquè els mots, per a ell, eren ja formes enormement provocatives - ho havia après d'Alfred Jarry, que, en les paraules, hi afegia, a vegades, alguna lletra que les desestructurava, dotant-les d'una significació altra afegida a la bàsica o essencial - i les formes eren el llenguatge instintiu des del que es plaïa donar constància del seu pas per la vida.   Cardona d'antuvi gairebé no diferenciava dibuixar de pintar; per ell era el mateix. Els colors, però, permetien coses al pensament sensible que al dibuix a vegades li era difícil de donar. Les taques ho subsanaven. Però les matèries eren molt sucoses i interessants per aquell que vol no només veure sinó sentir i palpar. Això el feu arribar als quadres matèrics. De la matèria passà al seu suport, l'espai i, aquest li fou molt grat de posar de manifest en infinitat de les seves obres. Moltes d'elles són més presents per l'espai que hi és fet sensible que no pas per l'anècdota que el fa comprensible. Però en possessió de l'espai, aquest cal reconèixer que molt sovint resulta vague, imprecís i, en canvi, les sensacions, els pensaments, les voluntats, són molt concretes. És per això que anà, conforme passava el temps, oscil·lant d'uns aspectes de textura a uns altres. Tot però, responia a aquella immensa necessitat de dir el que pensava i sentia, de fer-ho sentir als altres, perquè n'esdevinguessin conscients. Aquest estret contacte entre vida i obra - més que entre realitat i ficció, perquè per Cardona la diferència que Goethe havia percebut (entre poesia i realitat), a ell ja se li havia diluït, no voldria afegir banalment dient que a conseqüència de les nits d'alcohol, perquè potser per Cardona, aquelles nits eren tan interessants com els dies mateixos, els uns sense les altres no tenint ja cap sentit (com tampoc el tindria per a qualsevol persona dita normal) - , aquesta indiferenciada continuïtat entre extrems o pols diferents dels fets, motivava que Armand "visqués" les exposicions que realitzava de la seva obra en la seva totalitat. Mentre durava l'exposició, tot el dia era a la sala. Li agrada veure qui hi entrava, observar com miraven la seva obra i, si s'esqueia, conversar amb el visitant. Això ho feia més extensiu encara en les exposicions que celebrava fora de Barcelona o de Vilanova i la Geltrú, els seus punts de base, els bolardos o ancoratges de la seva obra. Quan exposava a Madrid, Castella o a Itàlia, França o Polònia, ell hi anava personalment i, si li era possible, li agradava preparar l'obra a exposar allà mateix on havia de mostrar-la. Un quant dies o setmanes abans se n'anava cap a l'indret; una vegada allí, començava els seus deambulaments, les seves sortides de nit o de dia, puc dir que gairebé no hi havia diferència si es tractava de treballar estèticament - era un noctàmbul perquè la societat així ho té més aviat establert, però li era indiferent la nit que el dia, perquè el que volia era realitzar la seva obra, que ragés directa del seu saber, de 1a seva sensibilitat i de l'entorn (el nou entorn, o l'entorn específic nou, on es mostrava), tota altra qüestió temporal era indiferent - i al fer-se'n una idea, al tenir unes sensacions pròpies de l'indret on vivia i havia d'exposar, començava a realitzar les seves obres. Així resultaven fresques, adients a l'indret on les exposava; al menys per a ell, en el seu criteri i en la seva justificació sensible i intel·lectual. Potser aquest seria un dels motius que justificarien el que treballés "per sèries". Un garbuix indestriable s'establia entre lectures - que podien ser fresques però, també, no cal dubtar-ne, recuperades per la memòria viva quan les recordava - i realitzacions plàstiques. Afegim també que les lectures no eren simplement les de llibres; era també un lector de diaris. El viure al carrer de l'Hospital, prop de la Rambla, li facilitava que cada dia, a l'hora que fos, tingués tota l'actualitat informativa a l'abast. Comprava els diaris o - donada la confiança que tenia amb els quiosquers, per ésser un habitual - els fullejava. El mateix feia amb els llibres. Entrava a les llibreries, s'ho mirava i fullejava tot i, moltes vegades, m'informava de coses que havia trobat en tal o qual llibre i que creia que podia interessar-me. Tenia, però, una cosa que el feia una mica carregós: era molt possessiu. Volia que s'estigués per ell, que s'hi estigués al seu costat, que se l'escoltés, que es conversés amb ell i mai en tenia prou. Això motiva que exercités recursos de seducció per retenir-te, convidant-te a prendre un aperitiu, un dinar o menjada, o anar a veure un espectacle. Necessitava sempre l'interlocutor. Quan estava sòl era quan treballava. Això ho comprenia molt bé i aquesta situació, aquest camí vers la soledat, era vers el que el conduïa la seva mare. A Barcelona - o a Vilanova i la Geltrú - si pel seu propi pas o conduït per algun company (o algun "sereno", que el coneixien) no arribava a casa, era la seva mare la que l'anava a cercar i el portava a casa a dormir. No crec que aquella bona dona mai li fes cap retret; era, tanmateix, una enamorada del seu fill i el "comprenia", fins i tot malgrat la ingratitud que per part del seu fill, que sempre la respectava, hi pogués haver, perquè la mare del fill només en rebia les situacions difícils i privades atès que a les públiques sempre el deixava actuar segons el que deia el fill (jo recordo haver parlat algunes vegades amb la mare, mentre esperàvem el fill, sigui perquè s'acabés d'acomodar o hagués d'arribar, i sempre la mare dient només els ben fets del fill i les seves virtuts). És potser per això que Cardona no tingués sort excepció feta en la seva darrera companya - amb les dones. Resultava insuportable, segurament egoista i donades les seves borratxeres, que amb el temps esdevenien cada vegada més violentes de caràcter i tiràniques, impossibles de ser mantingudes massa temps continuat sense cap correcció per la seva part. El cas més dramàtic fou el del seu casament amb una noia que va conèixer en un ministeri o delegació oficial de Madrid. Es casaren a Madrid, van assistir a una funció del Liceu, de Barcelona i, l'endemà, la muller li va marxar de casa (em sembla que de la seva mare) i no la va veure mai més.   La realitat és que hi havia una entesa i suportabilitat total entre mare i fill i una subordinació física del fill a la mare. Quelcom de similar també anà arribant amb els germans. Però tot això res té a veure amb l'obra de l'artista, que tenia els seus rumbs, i continguts autònoms, que reflectia la seva actitud i pensament davant el món i significava la seva aportació a una plàstica que podríem designar com existencial que, a diferència del que podien fer altres informalistes, no era transmès el contingut d'una manera estrictament gestual sinó que Cardona volia que s'hi veiessin, s'hi captessin els trets anímics, caracterològics, que  l'espectador no hagués d'incorporar segons d'ell mateix sinó que ragessin de l'obra, fossin perceptibles directament des de la psicologia i opinió de l'autor, el pintor que les realitzava, les plasmava. La meva intenció era la d'haver fet una Oració fúnebre, in memoriam, a la manera de Bossuet. No sé si ho hauré aconseguit. Però és que en aquelles oracions s'hi deien moltes coses, positives i negatives, perquè l'home és la totalitat dels seus actes. No debades, en aquell segle XVIII els estudis caracterològics es desenvolupaven amb molta profunditat i de l'observació i consideració de la realitat de les persones i no de la utopia en naixeria el que seria l'esperit lliure de la propera Encyclopédie. De tot això l'Armand Cardona Torrandell n'era ben conscient i crec que m'ho agrairia. Perquè l'home si bé és una sola realitat tanmateix podríem afegir que té dues naturaleses: la que té per biologia i sentiments que li neixen de la situació natural i una altra naturalesa que, certament, resideix en la primera, però que prefereix orientar-se i dedicar-se al que són fets mentals i culturals. D'aquestes dues naturaleses crec que n'he donat constància.